SUM VERMIS

A partir de Flors del calvari, En defensa pròpia i Al cel, de Jacint Verdaguer.

En la desmesurada i exuberant expressivitat del jo poètic verdaguerià, en la seva preocupació per construir una imatge pública d’artista, hi detectem una sèrie de pulsions sorprenentment pròximes a les del nostres temps, ben allunyades de la imatge estereotipada i folklòrica que s’hagi pogut projectar del poeta en certes ocasions.

Especialment colpidores són algunes de les fites del darrer Verdaguer, el més desencantat: les composicions de Flors del calvari, la virulenta polèmica pública desplegada als articles de En defensa pròpia i la mística ja gairebé còsmica i certament conhortadora del recull pòstum Al Cel.

Es tracta d’un Verdaguer que se sap maltractat, calumniat i silenciat, i que aposta de manera gairebé pleonàstica per una literatura del jo que interpel·la i posa en qüestió moltes de les manifestacions d’aquest pseudogènere a l’actualitat.